I com descobrir
que tot té un fi
inesperadament
premonitori, i
com pensar que
tota acció es
pot valorar amb
una raó si més
no passiva, i
com mirar-la
als ulls després
de l'impuls del
sentiment, i
com deixar que
la memòria em
torni a regalar
moments que
no voldria ni
recordar, i com
passar per sobre
el fil, encara
incandescent,
sense caure ni
perdre el seny
ni l'equilibri. I
com escriure
unes paraules
després de la
tempesta, si
encara no hi ha
calma, si encara
no he tornat.
6 comentaris:
bonissim!!
em trauria el barret si en portés... :P
m'agrada el poema, preciós, innegablement impresionant però el tema...això ja no em mola tant, em porta mal karma...nosé perquè però sé de què parles, de qui, de com i de on...
m'agrada el poema perquè té música
què, grande antonia font eh? t'esta agradant el misteri de l'amor?
jo aquest any ja no he anat a l'esplai, però ara els que queden estàn de premonis i estan sueltos en diverses colònies per aquí i per allà.
jo per l'estiu tinc programat un interrail maco maco de 10 dies per holanda i bèlgica i potser algun altre plan surt per aquí i per allà.. a aprofitar la bona vida! tu què?
muà!
és que realment tela, eh
és que realment tela, eh
Publica un comentari a l'entrada