Un somriure apagat.
En el gran torrent
complex de la ment
un dia ha passat.
Deixes de fer,
fas i desfàs,
controles el pas
damunt el paper.
Mirades de gel,
i no es trenquen
sinó que busquen
un trosset de cel.
Mai, mai, mai,
però és sempre
disposat entre
l’ai i el desmai.
Llapis, -company
inseparable- diu
el poeta. I riu.
Celebra. Xampany.
4 comentaris:
m'agrada!!
^^
em sembla que no li acabo de trobar tot el sentit, però el ritme es guay!
vas fort.
una celebració per posar fi a un poema...em sembla acertat :)
ens anem llegin!
m' inicio.
ho celebrem? brindem?
una abraçada. ens anem passant mutuament.
Publica un comentari a l'entrada