Línies per Tots Sants

La trobada nocturna

acompanyada de joia

i d'amistat, les cançons

que uneixen i ens

fan rebifar l'esperit,

les tradicions, les

xerrades i les copes,

els moments compartits

amb la consciència

que romandran per

sempre, el caliu dels

companys reunits a taula

i el brindis perquè

la flama cremi ben

ardent any rere any.

La vida, que ens dóna

tant i també ens en

pren, ben compartida

amb qui el cor ens

guia, és or i

glòria, amor

i pau.

Esperança

Estàs encarat, pixel

a pixel amb el teu

futur immediat de

futeses i malalts.

Una generació que

creix sense camí

ni metes, ni cap

somni de valor.

Xarxes sobre la

societat, teclats,

lletres, plasma

i pura ansietat.

Formigues que

avancen per un

camí forçat, on

gairebé ningú

se n'adona

quan en trepitja

alguna, ni falta

que fa, ja està.

Quan ens adonarem

que se'ns està

anant de les mans,

fora de sentit

i de tot tipus

de control, fora

de lloc, de ritme,

de mentalitat?

No tenim temps,

ens el prenen i

el perdem més

que el gaudim.

S'acaba, tot

s'acaba. Baixen

el teló, tanquen

els llums. Fi.

Solstici

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.
En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida, amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí i Pol

Un fil de llum

Dins un somni
hi han records,
imatges aparcades
d'un obscur passat.

El cor s'extremeix
amb la seva mirada,
amb les seves paraules
d'arrepentiment.

Però les cortines
bufen, com el vent,
un fil de llum
que em desvetlla.

Dins un somni
he recordat,
i sé que mai
oblidaré el passat.

El cor se li extremeix
amb la meva mirada,
amb les meves paraules
de calma imponent.

Però les cortines
quietes, com el record
que ens uneix,
són foscor, i res més.

Espriu, sospito, temo, voldria

Espero que em deleiti,
que no em menyspreï.

Sospito que m'agradarà,
que no em fallarà,
que romandré atrapat,
que em satisfarà l'obra.

Temo que m'avorreixi,
que no l'entengui,
que m'esguardi,
que es resolgui aviat,
que em refusi.

Em desficien els canvis,
els titelles,
la narració,
els decorats, les anàfores,
les metàfores.

Les representacions em desassosseguen:
el teatre,
el drama latent.

I voldria ser xic i mic,
camacurt, ballaric,
saber jugar amb la llengua com
Espriu.

Voldria que el meu poble es nombrés Sinera
o que fos un espectacle apoteòtic,
neuròtic,
mític,
eròtic o estrambòtic,
patriòtic, fantàstic
i fins i tot un xic matemàtic.

Vull teatre o poetes.


(Reinterpretació de "Espero, sospito, temo, voldria", de Pere Quart)

Existència satisfactòria

Observa el teu voltant,
els escarabats pugen pel teu cos
fins arribar al cap, i
en la foscor dels seus cossos
et van enterrant,
ràpidament.
No te n'adones, però ja ets
aigua passada, els teus crits
silenciosos no aconsegueixen trencar
la barrera de milers d’exosquelets.
Afamats,devoren poc a poc el
que et pertany, comences a
formar part d’ells, i plores, i rius,
i sembla que se t’enduguin
cap a aquell lloc el qual mai
haguessis desitjat anar-hi.
Fracassat,observes el teu voltant.
Ja no hi queda res.
I penses, si es que encara pots:
Tothom té el que es mereix?
Foscor.
Dolor. Una soga t’estreny
molt fort al voltant del coll i
t’ofegues. Però no mors.
Llum,
il·luminant el panorama
de la teva desgràcia. Prové
d’un somni, un somni abatut
per la por, un somni on
hi era jo, bategant la teva sang.
I les hores es fan minuts,
i els minuts segons...
En l’eternitat de la incertesa
desapareixes sense deixar marca,
i és que... Has existit mai?

Ésser bio-psico-cultural (en vers)

Modelatge seqüencial
i de bon material.
Disseny cartogràfic.

Obtús de vista
diu l’optometrista.
Presència dubtosa.

Desgast d’una reforma
d’allò menys uniforme,
ideada per un tècnic.

Circuits que determinen
els peus que ara caminen.
Pensaments informàtics.

Violència exagerada
fruit d’una mossegada.
Agafa una destral.

Calci que peta.
Metall i cigarreta
fan d’ell arma letal.

Monstre psíquic, biològic:
ésser estrambòtic
bio-psico-cultural.

Cel

Un núvol que es desfà
i un raig de llum subtil
travessa la penombra.

Mecanismes naturals
i alhora inesperats.
Un blau intens em mira.

El cel em cau al damunt.
Però no pesa gens,
més aviat m'ompla.

Nit freda

Una merda

i una puta.

Nit freda.

Tot gira

i es corromp.

Guspira.

Fums blancs

i mal de cap.

Com abans.

Sempre així

tu m'interromps.

Sóc feliç.

Vine amb mi

i suaument.

Amb temps.

Sóc feliç

i m'interromps.

Sempre així.

Com abans

i maldecaps.

Fums blancs.

La guspira

es corromp.

I tot gira.

Nit freda

i una puta.

Quina merda.

En blanc

La força vital que t'empeny.
Ningú. Et busquen.
Somnis intermitents.
Pensaments que fumen.
Somrís. Llavis de dolça mel.
Trencat, esberlat.
Somnis intermitents. No.
S'ha acabat. Ja no hi ha passat.

Poeta

Un somriure apagat.
En el gran torrent
complex de la ment
un dia ha passat.
Deixes de fer,
fas i desfàs,
controles el pas
damunt el paper.
Mirades de gel,
i no es trenquen
sinó que busquen
un trosset de cel.
Mai, mai, mai,
però és sempre
disposat entre
l’ai i el desmai.
Llapis, -company
inseparable- diu
el poeta. I riu.
Celebra. Xampany.

Poema curt d'un ésser humà que és estimat i estima

I és quan busques
que no en trobes.

I és quan esternudes
que no somrius.

I és quan plou
que no fa sol.

I és quan t'enamores
que el cor batega fort.

Com?

I com descobrir
que tot té un fi
inesperadament
premonitori, i
com pensar que
tota acció es
pot valorar amb
una raó si més
no passiva, i
com mirar-la
als ulls després
de l'impuls del
sentiment, i
com deixar que
la memòria em
torni a regalar
moments que
no voldria ni
recordar, i com
passar per sobre
el fil, encara
incandescent,
sense caure ni
perdre el seny
ni l'equilibri. I
com escriure
unes paraules
després de la
tempesta, si
encara no hi ha
calma, si encara
no he tornat.

És temps de no pensar

En blanc.

Els dies han marxat
dins el somni abatut.
El temps no perdona,
no cal ser tossut.
Les hores han rigut
amb els teus passos
perduts, i no saps
fer somriures falsos.
Els minuts són capaços
d'imposar una llei.
Si camines sempre sol
de tu mateix seràs el rei.
Els segons arrenquen pell
d'aquell qui els dies
ignora. Només de tu,
i en ningú més confies.

En blanc?

Cançó I

Temps difícils,
aires foscos,
fulles de l'arbre que encara no han caigut.

Núvols negres,
carrers bruts.
Corre, crida. Ja has perdut.

Passen els dies.
Alcohol barat.
Glops d'aire entrebancats.

Caus avall, tot suplicant
que la vida et faci costat.
Has trencat tots els miralls.
Altre cop atrapat
en el propi passat.
Saps que ja no tornaràs.