Rostre

Va llevar-se i, com cada dia, es disposava a mirar-se al mirall per calcular quants dies de rostre li quedaven. Ja feia unes setmanes que J va adonar-se que la seva cara patia alguna mena de transformació, però no sabia ben bé el què. Al principi van ser les arrugues, que van desaparèixer en qüestió de pocs dies. D'això no se'n va preocupar, el contrari, va ser motiu de celebració i tot, no tothom pot dir que rejoveneix per art de màgia. Les seves amigues, envejoses, intentaven fer-li treure quina crema reafirmant feia servir, on l'havia comprada, i fins i tot especulaven amb la idea de la cirurgia estètica. En feien mofa també. Però ella se'n feia un fart de repetir que no era pas cap cosmètic, i encara menys cap operació amb bisturí. El que no li va fer tanta gràcia va ser perdre el color de pell. Va començar a agafar un to blanquinós, força malaltís. De seguida va anar a veure un metge especialista en problemes d'epidermis, però no va saber-ne dir cap resultat, només va donar-li la recepta universal: uns dies de repòs, règim estricte, i beure molta aigua. La solució del metge, però, no va ser útil, J va continuar perdent rostre, doncs ja no eren les arrugues ni la tonalitat de la pell, ara ja li minvaven les faccions, adoptant una forma llisa i homogènia. Ja no es podia distingir a simple vista de quina persona es tractava. A l'oficina tenia problemes perquè els altres treballadors la tractessin com a J i no com una nova empleada. Tot va anar adquirint un caire depriment, en una progressiva pèrdua d'integritat d'un mateix. Així que el problema físic va esdevenir també psíquic. A contracor, per l'experiència anterior amb la metodologia del metge, va anar a veure un psicòleg, recomanat per un familiar. Aquest cop tampoc va obtenir cap mena de satisfacció ni explicació del què li estava passant. Però aquell dia, quan va llevar-se per prosseguir amb la rutina de l'avaluació facial, ja no va poder. Va perdre fins i tot els ulls. Quan es disposava a cridar a causa de la ràbia profunda que li va provocar aquest fet, va adonar-se que la boca li havia desaparegut. Tenia unes ganes boges de plorar, però clarament, no va poder. Per molta gana que tingués tampoc podia menjar. Va pensar que, tard o d'hora, el nas també li desapareixeria, i llavors no podria ni respirar. Aquest fet l'aterrava, no podia ni imaginar-se com seria morir ofegada per ella mateixa.

114678201008960

Alarma, llum vermell, pampallugues. Fusió neutral, equilibri perplex. Galàxies simbiòtiques orbitant sense rumb. Dos-cents Sols en combustió desmesurada, cicle locomotor que defalleix en el seu propi engranatge místic. Inici instantani d'un procés mil·lenari, condicionant aspectes congruents dels visitants hidroelèctrics. Orifici còsmic, llum llunyana, arquetips d'una visió telescòpica. Prisma rotatori de guspires infraroges, rutes traçades mitjançant objectes voladors no identificats. Morfemes substantius de codis generals mecanitzats. Sons indefinidament catastròfics, meteorits incandescents rutilants. Planeta desèrtic, pols oxigenada.

Robot mafiós indignat

Aquest no és el mític robot que podem trobar a la màfia, no. Aquest està indignat. Bé, indignadíssim. Com molta gent jove, cobra mil euros al mes, és mileurista. No arriba a final de mes, ja que entre electricitat, oli pels engranatges, i alguna que altra peça per renovar l'estructura, s'escura bastant la butxaca, la veritat. Ha convocat unes quantes manifestacions, sense obtenir-ne resultats. Ha parlat amb el cap de la màfia, cosa bastant perillosa i respectable, per què li apugi el sou, i n'ha sortit viu de l'experiència. Però no ha aconseguit res.

Està indignadíssim.

Conversa del segle XXI

- Hola
- Hola
- Què tal?
- Bé, i tu?
- També.

Fi de la transmissió.

Bons propòsits (Joan Barril, Joan Ollé) part II

- Anar a passar la tarda a qualsevol barri perifèric, asseure'ns a un cafè i escriure postals als amics.

- Escriure'ns cartes a nosaltres mateixos, llançar-les a la mateixa hora en bústies diferents i fer apostes sobre quina serà la primera a arribar.

- Fotocopiar un full en blanc.

- Escriure l'autobiografia de la vida que hauríem volgut viure.

- Inventar-nos un nom d'escriptor, demanar als coneguts si algú n'ha llegit alguna cosai a qui digui que sí reirar-li la paraula, per burro.

- Renunciar a tot allò que havíem cregut, admetre que anàvem equivocats i celebrar un petit funeral per nosaltres mateixos.

- Dedicar un dia a l'azar. Anar a l'estació i agafar un tren que no sabem on va. Baixar a l'última parada i allà agafar un autobús fins al final. Caminar a cegues fins arribar a la que serà per sempre casa nostra.

- Marcar en un mapa de la ciutat els llocs on ens hem fet petons de veritat.

- Anar a una illa deserta i, un cop allà, entristir-nos perquè amb la nostra arribada ja no podem dir que és una illa deserta.

- Escriure poemes d'un gran lirisme a la porta dels vàters públics per compensar les grolleries habituals.

- Escriure una carta als Reis demanant que vingui la República.

Bons propòsits (Joan Barril, Joan Ollé)

- Tancar la finestra fins que no hi entri ni una escletxa de llum. Deixar els rellotges a fora i perdre la noció del temps fins que ja no sapiguem si som cos o només ànima.

- Sucar una magdalena en un cafè amb llet sabent que, quan siguem grans, recordarem aquest moment.

- Passar-nos el matí jugant a daus i apuntar en una llibreta totes les jugades. Després, a la tarda, anar al Casino a veure si el mètode funciona.

- Batejar el nostre fill amb el nom del nostre adversari.

- Encara que no tinguem la grip, posar-nos al llit amb un termòmetre a la boca i demanar als amics que ens vinguin a veure.

- Anar a un museu i comprovar una vegada més que el millor quadre és la finestra.

- Comprar una agenda caducada i escriure-hi tot allò que hauríem d'haver fet.

- Desitjar els pits de les dones, no pas per desig sinó per golafreria.

- Demanar canvi a un pidolaire.

- Imaginar el mapamundi del segle XXII.

- Decidir que ja no sabem res de res i començar de nou a aprendre-ho tot.

Patxanga

La vida és només una patxanga. Tantes coses ens ocupen el pensament durant el dia, tantes preocupacions, tants desnivells emocionals, que si ara anem bé, no ara ja no, que en fulanito l'han fet fora i hem de buscar un substitut que ocupi el forat, que l'estrés et juga males passades i vas al vàter més del necessàri, que si una noia desapareguda, que si tens febre ja està, un porc t'ha encolomat el seu encostipat, que si tal, que si qual, que si pum, que si pam, que si tens exàmens i se't cau el món a sobre, que si et fas mal al peu fent l'idiota amb una piloteta esponjosa de nen petit que no saps ni d'on ha sortit, que si portes barba perquè et fot una mandra impressionant afaitar-te a part del poc temps que et pots permetre per a tu mateix no te'l gastaràs en posar-te maco perquè total, seguiràs sent el mateix, igual de lleig, que si tens un granet al cul i et molesta quan t'asseus, que si ja no t'aguantes i al arribar a casa no pots més i tens unes ganes de fer una migdiada d'aquelles que al despertar-te no saps on collons estàs, que si passa una moto i fot un soroll que et cagues en la puta mare que et va parir, i total, perquè un homenet vestit de color groc xuti una pilota i de cop i volta se t'oblida tot el que estaves pensant i només pots dir: Visca el Barça, ostia!

Obvietat

A l'hivern es fa fosc més aviat que a l'estiu.

L'altra vida

- La vida és una carga constant?
- La vida és una farsa?
- Com et sentiries si al morir, fessis feliç a algú altre?
- La mort és una solució quan la vida no és el que esperaves?
- Cal abandonar la vida si no la pots millorar?
- Realment som amos de la nostra vida?
- Si la vida et dóna l'esquena, tu què has de donar?


Preguntes plantejades a partir del conte "L'altra vida", de Sergi Pàmies.

U

I així començo. Començo com quan qualsevol persona que comença alguna cosa, un esport, comença a fer classes de ioga, de tai-chi, de matemàtiques aplicades a la religió cristiana ortodoxa, com quan algú és empès per un amic o perquè simplement ho creu que ha de començar a enganxar-se a una droga o començar a deixar-la, o provar-la una mica, en petites dosis, no fos cas que li senti malament i s’hi quedi. Començo perquè em ve de gust i no he de donar cap explicació, començo com aquell que la novia l’ha deixat perquè el prefereix com a amic, tot i que sap que en veritat el deixa perquè s’ho fa amb un altre, i vol tornar a començar de zero. Tinc la sensació que serà allò gran que sempre t’han dit des de petit que faràs, encara que sempre he pensat que m’ho deien per tenir-me content i perquè no pensés en el futur negre que m’esperava, encara que l’esperança sempre hi ha estat, però no crec massa en mi mateix, o ves a saber, potser si que algun dia tindré la sort de poder innovar en algun aspecte de la societat, o del món sencer, i fer-me famós, augmentar el nombre del meu conte corrent, follar molt, ser més famós encara, morir jove per deixar un cos bonic, provocar a la premsa i a les autoritats, no parar mai de ser famós i no parar mai de ser multimilionari i encara més i més famós, fins a rebentar, i esquitxar les parets de diners i sang embrutada per la mala o bona vida del personatge mediàtic i insolent que només fa que sortir als programes roses cridant i enfotent-se de tothom, total, ningú li pot dir res, perquè és molt famós i molt més ric que els altres, i se’n pot anar quan vulgui del plató perquè se sent atacat per algun periodista patètic, a sobre que li paguen per l’exclusiva ell agafa i marxa. I la il·lusió que em fa començar no la té ningú ara mateix, és aquell neguit que tens al pit de les ganes que tens de fer, veure, tocar, olorar alguna cosa, allò que dius ai ai ai, que fa temps que ho vols fer i fins ara no t’has decidit i et dius a tu mateix que has tardat massa però et respons a la defensiva dient que no ho havies pensat prou i ara que ja ho has ben meditat t’hi poses.


To be continued...

Escriptori

Ordinador portàtil, taula, llibre de nada, dvd de metallica, telèfon mòbil, desodorant, cartera, llibretes, càmera digital, diccionari català - anglès, calculadora, targeta de la seguretat social, carregador de la càmera digital, llibre de si menges una llimona sense fer ganyotes, suro, calendari, xinxetes, dvd per gravar, estoig d'ulleres, dues fotos de quan era petit, paquet de mocadors, cds, game boy advance, un altre estoig d'ulleres, retoladors staedtler, cançoner, apunts i llibretes de l'any passat, llibres d'estudi, discman, bafles, compàs, gravadora, mines de tot tipus, cables, cables endollats.

Diàlegs

...
- Tan bon punt arribi li diré, sí.
- Ben fet, s'ho mereix.
- No sé, potser no.
- Bé és possible.
- Però estic molt trist, saps?
- Si si, estic amb tu.
- Doncs li diré. Li deixaré anar tal com raja.
- Pensa primer una mica el que vols dir-li, com ho vols encarar, quin vocabulari utilitzaràs i tot això.
- No, sense pensar, directe, amb força, que noti el dolor que sento a dins.
- Oh sí! M'ho estic imaginant, quina cara posarà!
- I t'imagines la meva?
- També! Estaràs seriós, apretant fort les celles, parpadejant el mínim possible, les venes i els tendons del coll a punt de rebentar...
- Millor no m'exalti gaire, diuen que no va bé pel karma.
- Ah, doncs... llavors prent-ho amb més calma, i pots utilitzar la tàctica de la llagrimeta.
- Sí, és bona, però s'ho ensumarà. Si no ho puc treure de dins amb tota la ràbia, potser que ho deixi córrer.
- Per què?
- Ei, pensa en el karma!
- Ah clar, és cert. Un altre dia.
- Un altre dia.
...

The pulp

Hi havia una vegada un animal submarí estrafolari, singular, estrambòtic, heteròclit i insòlit, que tenia atemorits, esverats, esporuguits i astorats a tota la gent d'aquella contrada, comarca, regió o país vora del mar. Quan la lluna era nova, el subjecte monstruós, colossal, i extraordinari que habitava sota les aigües sorgia, emergia, cimallejava del seu habitat natural, i emprenia el camí cap al poble, aldea, llogaret més proper. Un cop allà, la fera salvatgina de vuit extremitats començava una vil, malvada, ferotge i infame destrucció de tot el que s'anteposava al seu pas, tot cruspint, empassant, englotint, devorant i endrapant qualsevol ésser humà que trobava. Un bon dia, quan la bèstia aquàtica, marina i potàmica estava a punt de començar altre cop el seu àpat, un objecte volador no identificat va aparèixer, aflorar, brollar, eixir d'entre una massa espesa de núvols, i mitjançant un raig de llum brillant, lluent, flamant, esplendorós i rutilant va endur-se el personatge protagonista, rellevant i principal d'aquesta història plena, embotida i farcida de sinònims, i mai més va tornar a molestar l'humil població que vivia a prop del mar. Mesos més tard, van rebre un missatge d'emissor desconegut, anònim i incògnit dient que gràcies al diccionari de sinònims es poden fer relats tan incongruents i insòlits com aquests.

Cianur

Avui si. Em sento capaç de fer el pas definitiu, el que marcarà el meu destí. Hi haurà gent que patirà, ho sé, d'altres que em recordaran sempre, o potser m'oblidaran, ves a saber. He triat l'opció que penso que és la més adequada per a mi. Estic nerviós. Molt nerviós. Només espero el moment en que els meus ulls no divisin més enllà del meu propi pensament, es tornaran blancs, perduts. No sentiré res, el buit s'endinsarà per les orelles i em col·lapsarà qualsevol so que vulgui penetrar en el meu descans etern. No podré articular cap paraula, ni d'elogi, ni de dolor, ni de ràbia, res, se'm paralitzarà la boca, i amb ella la llengua, que es relaxarà i em taparà l'esòfag, impedint que pugui empassar ni el més petit glop d'aire. Però tot això ja no em farà falta. La meva ànima aconseguirà ressorgir d'aquest cos podrit per la vil humanitat, i serà llavors quan podré sentir la llibertat. El meu cos es desfarà a poc a poc i amb ell se n'anirà la malícia i la corrupció de mi, i seré purificat per sempre més, i em transportaré al regne al qual vull pertànyer.
Agafo el got amb aigua, i em prenc la pastilla de cianur. Començo a notar els primers símptomes, i realment estic espantat. És dolorós. I ràpid. Però només puc pensar en una cosa: la mort no és el final, sinó el principi.

Here I am.

No saps quan és, per això sempre et resulta espontani i sorprenent. La ment treballa impertorbable i incessant dins del teu subconscient, fa moure tots els motors amagats a cada racó de la massa encefàlica. I de sobte apareix ella. Sense immutar-se. Tal com ve s'apodera de tu i et converteix en la seva eina de creació tangible. Formes part d'un procés complex, gairebé com un somni, on ella i el teu cos es posen en comú, aconseguint així una de les meravelles més fantàstiques i emocionants de l'ésser humà.

Realment la inspiració sorgeix quan no en tens.

La vida ens cau al damunt

Va caure a terra fent un fort espetec. Les finestres eren obertes, i deixaven entrar la brisa primaveral que tan li agradava. A sobre la tauleta de la sala hi havia, com sempre, el correu del dia. I al costat la capseta de fusta plena de segells, dels quals en feia col·lecció. Els arrencava cuidadosament per evitar els mínims danys i seguidament els posava dins d'un sobret de plàstic per conservar-los millor. En tenia de moltes menes i de molts països diferents. Però els segells eren l'excusa per viatjar arreu i descobrir noves cultures i noves visions del món. Sovint deia que la seva gran passió era sentir-se ciutadà del món, que quedar-se en una ciutat era la pèrdua de temps més gran que hi havia. Si hagués pogut, deia, s'hagués passat la vida descobrint i aprenent arreu. Però la vida no sempre dóna el resultat esperat, i sovint ens queden molts assumptes pendents que mai arribem a realitzar.

I així és com ens va deixar, amb els bitllets d'avió a punt per anar a l'Índia a la mà, ajagut a terra, endinsat en el son etern, i amb la cara de felicitat més gran que pogués articular.




*Els que hagueu votat "Lester" a l'enquesta anterior, heu encertat! Així es deia la rata que col·laborava amb en Beakman!

L'illa del tresor? v.2.0

-Música.
-Instruments.
-Partitura.
-Notes.
-Ritme.
-Sentiments.
-Persones.
-Civilització.
-Població.
-Ciutat.
-País.
-Continent.
-Món.


Un moment realitzant a partir d'una peça musical. Milers de composicions que aguanten tot un món.






* El resultat de l'enquesta anterior ha estat: Què passaria si descobriu que sou del sexe contrari?... Ho acceptaria i disfrutaria amb els nous òrgans!

The dark is near...

La inesperada visita d'un ser sorgit d'un full de paper el va fer entrar en raó. No és pas que la vida ens esclavitzi en un cercle d'errors continus ni res d'això. Prenem-nos-ho amb calma, va. Tan sols és com un simple joc de daus, on la sort i l'atzar es posen d'acord per decidir el nostre rol en aquest món. El destí és un fet del dia a dia que es va escrivint amb força dins nostre.

I així afrontem el nostre petit camí immersos en aquest món fosc, on la nostra capacitat de vèncer la realitat ens enganya mentint-nos constantment. I ni tan sols sabem quan deixarem d'existir. Ni tan sols sabem si hem existit mai.






* El resultat de l'enquesta anterior ha estat: Quin creieu que dels tres colors bàsics, és el més bàsic... El cian! Doncs ja veig les vostres preferències, però tot i així els tres colors bàsics segueixen sent igual de bàsics!

L'illa del tresor?

- Sorra.
- Mar.
- Gota.
- Pluja.
- Núvol.
- Fred.
- Vent.
- Aire.
- Oxigen.
- Respirar.
- Vida.
- Mort.
- DARK!




*El resultat de la passada enquesta ha estat el següent: Si estàs menjant un flam i et trobes un pèl... és que estàs menjant autèntic flam d'ou!