Ésser bio-psico-cultural

Obvietat

A l'hivern es fa fosc més aviat que a l'estiu.

L'altra vida

- La vida és una carga constant?
- La vida és una farsa?
- Com et sentiries si al morir, fessis feliç a algú altre?
- La mort és una solució quan la vida no és el que esperaves?
- Cal abandonar la vida si no la pots millorar?
- Realment som amos de la nostra vida?
- Si la vida et dóna l'esquena, tu què has de donar?


Preguntes plantejades a partir del conte "L'altra vida", de Sergi Pàmies.

Metallica - The unforgiven

What I've felt, what I've known, never shined in what I've shown.

U

I així començo. Començo com quan qualsevol persona que comença alguna cosa, un esport, comença a fer classes de ioga, de tai-chi, de matemàtiques aplicades a la religió cristiana ortodoxa, com quan algú és empès per un amic o perquè simplement ho creu que ha de començar a enganxar-se a una droga o començar a deixar-la, o provar-la una mica, en petites dosis, no fos cas que li senti malament i s’hi quedi. Començo perquè em ve de gust i no he de donar cap explicació, començo com aquell que la novia l’ha deixat perquè el prefereix com a amic, tot i que sap que en veritat el deixa perquè s’ho fa amb un altre, i vol tornar a començar de zero. Tinc la sensació que serà allò gran que sempre t’han dit des de petit que faràs, encara que sempre he pensat que m’ho deien per tenir-me content i perquè no pensés en el futur negre que m’esperava, encara que l’esperança sempre hi ha estat, però no crec massa en mi mateix, o ves a saber, potser si que algun dia tindré la sort de poder innovar en algun aspecte de la societat, o del món sencer, i fer-me famós, augmentar el nombre del meu conte corrent, follar molt, ser més famós encara, morir jove per deixar un cos bonic, provocar a la premsa i a les autoritats, no parar mai de ser famós i no parar mai de ser multimilionari i encara més i més famós, fins a rebentar, i esquitxar les parets de diners i sang embrutada per la mala o bona vida del personatge mediàtic i insolent que només fa que sortir als programes roses cridant i enfotent-se de tothom, total, ningú li pot dir res, perquè és molt famós i molt més ric que els altres, i se’n pot anar quan vulgui del plató perquè se sent atacat per algun periodista patètic, a sobre que li paguen per l’exclusiva ell agafa i marxa. I la il·lusió que em fa començar no la té ningú ara mateix, és aquell neguit que tens al pit de les ganes que tens de fer, veure, tocar, olorar alguna cosa, allò que dius ai ai ai, que fa temps que ho vols fer i fins ara no t’has decidit i et dius a tu mateix que has tardat massa però et respons a la defensiva dient que no ho havies pensat prou i ara que ja ho has ben meditat t’hi poses.


To be continued...