els escarabats pugen pel teu cos
fins arribar al cap, i
en la foscor dels seus cossos
et van enterrant,
ràpidament.
No te n'adones, però ja ets
aigua passada, els teus crits
silenciosos no aconsegueixen trencar
la barrera de milers d’exosquelets.
Afamats,devoren poc a poc el
que et pertany, comences a
formar part d’ells, i plores, i rius,
i sembla que se t’enduguin
cap a aquell lloc el qual mai
haguessis desitjat anar-hi.
Fracassat,observes el teu voltant.
Ja no hi queda res.
I penses, si es que encara pots:
Tothom té el que es mereix?
Foscor.
Dolor. Una soga t’estreny
molt fort al voltant del coll i
t’ofegues. Però no mors.
Llum,
il·luminant el panorama
de la teva desgràcia. Prové
d’un somni, un somni abatut
per la por, un somni on
hi era jo, bategant la teva sang.
I les hores es fan minuts,
i els minuts segons...
En l’eternitat de la incertesa
desapareixes sense deixar marca,
i és que... Has existit mai?
