Va llevar-se i, com cada dia, es disposava a mirar-se al mirall per calcular quants dies de rostre li quedaven. Ja feia unes setmanes que J va adonar-se que la seva cara patia alguna mena de transformació, però no sabia ben bé el què. Al principi van ser les arrugues, que van desaparèixer en qüestió de pocs dies. D'això no se'n va preocupar, el contrari, va ser motiu de celebració i tot, no tothom pot dir que rejoveneix per art de màgia. Les seves amigues, envejoses, intentaven fer-li treure quina crema reafirmant feia servir, on l'havia comprada, i fins i tot especulaven amb la idea de la cirurgia estètica. En feien mofa també. Però ella se'n feia un fart de repetir que no era pas cap cosmètic, i encara menys cap operació amb bisturí. El que no li va fer tanta gràcia va ser perdre el color de pell. Va començar a agafar un to blanquinós, força malaltís. De seguida va anar a veure un metge especialista en problemes d'epidermis, però no va saber-ne dir cap resultat, només va donar-li la recepta universal: uns dies de repòs, règim estricte, i beure molta aigua. La solució del metge, però, no va ser útil, J va continuar perdent rostre, doncs ja no eren les arrugues ni la tonalitat de la pell, ara ja li minvaven les faccions, adoptant una forma llisa i homogènia. Ja no es podia distingir a simple vista de quina persona es tractava. A l'oficina tenia problemes perquè els altres treballadors la tractessin com a J i no com una nova empleada. Tot va anar adquirint un caire depriment, en una progressiva pèrdua d'integritat d'un mateix. Així que el problema físic va esdevenir també psíquic. A contracor, per l'experiència anterior amb la metodologia del metge, va anar a veure un psicòleg, recomanat per un familiar. Aquest cop tampoc va obtenir cap mena de satisfacció ni explicació del què li estava passant. Però aquell dia, quan va llevar-se per prosseguir amb la rutina de l'avaluació facial, ja no va poder. Va perdre fins i tot els ulls. Quan es disposava a cridar a causa de la ràbia profunda que li va provocar aquest fet, va adonar-se que la boca li havia desaparegut. Tenia unes ganes boges de plorar, però clarament, no va poder. Per molta gana que tingués tampoc podia menjar. Va pensar que, tard o d'hora, el nas també li desapareixeria, i llavors no podria ni respirar. Aquest fet l'aterrava, no podia ni imaginar-se com seria morir ofegada per ella mateixa.
