Manel - Pla quinquennal

Quim Monzó, "Olé" (1992)

"Des de l'inici de l'època de vacances, a la premsa britànica apareix un anunci en el qual es veu un toro a tot color, de genolls. Alça el cap, té set banderilles clavades, i és evident que el torero ja hi ha entrat a matar i ha fallat, perquè ara se li acosta per darrere amb el punyal a la mà per rematar-lo. El titular diu: Encara és més repugnant, quan ho veus en carn viva. I el text: Per torturar un toro fins a la mort, fan falta uns vint minuts. Qui comença és el picador, que li clava al coll una llança amb la punta d'acer. Ho fa per debilitar els músculs del coll del toro. Tot seguit arriben els banderillers. Continuen la feina del picador i incrusten al coll del toro sis punxes amb pues (o banderilles). El pes de les banderilles és prou per assegurar-se que, cada cop que l'animal es mou, les punxes li esqueixin la carn. Finalment, el torero entra a la plaça. La seva feina és enfonsar una espasa llarga i corbada al cor del toro, per matar-lo. Generalment, l'espasa no encerta el cor i el torero li ha de trencar la medul·la espinal amb un punyal. Això li provoca la paràlisi, i després la mort per asfíxia. Per què ho fan? Per la raó trista i simple que hi ha gent que vol veure-ho. Són gent que no haurien d'anar a veure una corrida de toros. El que haurien d'anar a veure és el metge. Tot seguit, l'eslògan -Si aneu a Espanya, no aneu a les corrides de toros.- i els anagrames de les associacions protectores d'animals que el patrocinen.

A mi tant se me'n dóna, si maten toros o no. No tinc cap estima especial ni pels toros ni pels toreros. Tant me fa. Però pels que estan en contra les corrides la idea és encertadíssima. Res no pot fer més mal a les corrides que la pèrdua dels clients principals: els turistes. És innegable que cada cop hi ha menys aficionats de debò. Una mica com passa amb l'òpera, els seguidors d'aquest espectacle ja són minoria. També igual que amb l'òpera, n'hi ha que realment els agrada i n'hi ha que hi van per esnobisme: perquè, com que és un art en decadència, en segons quins ambients ara es porta, això de dir que t'agraden les corrides de toros. Cap prova millor d'això que el fet que hi hagi una relacions públiques especialitzada a promocionar actes moderns, Núria Garcés, que es dedica durant la setmana a buscar famosos que hi vulguin anar el diumenge, a la plaça, per figurar, a veure si aquest toc entre esnob, prestigiós, i mig intel·lectual fa que algun altre indígena s'hi apunti.

Tot això vol dir que la cosa dels toros s'esllangueix inevitablement. La canalla té altres diversions que l'apassionen: el futbol, la tele, les discoteques... Comparat amb qualsevol d'aquests espectacles, el dels toros hi té poc a fer. Com reconeixen alguns toreros, sort que els queda el sud de França. I l'innegable arrelament relatiu de la festa taurina en aquelles terres podria ser motiu d'un estudi sociològic i polític interessant, d'afirmació diferencial cap al nord, cap a la Frància de què parlava Robert Lafont.

La iniciativa de les societats protectores d'animals britàniques és intel·ligent. Si un nombre prou elevat de turistes britànics en segueixen el consell i deixen d'anar-hi, és indubtable que altres protectores d'animals d'altres Estats faran el mateix. I si el turistam no va als toros, en pocs anys totes les places, com a mínim les catalanes, tancades."

La fórmula secreta del Dr. Kumann

En primícia, us mostro un curt d'animació stop-motion en què vaig participar durant el curs passat. No el podia ensenyar abans ja que estava preseleccionat per Subtravelling (els curts que es passen al Metro), però al final no ens han agafat. Espero que us agradi!

Què passaria... III

Si el gran serial català de TV3, "El cor de la ciutat", hagues tingut més ull comercial, i haguessin creat videojocs amb els personatges més estimats? Aquí en tindríem un exemple amb un dels que més simpaties desperta a la majoria, en Narcís:

Línies per Tots Sants

La trobada nocturna

acompanyada de joia

i d'amistat, les cançons

que uneixen i ens

fan rebifar l'esperit,

les tradicions, les

xerrades i les copes,

els moments compartits

amb la consciència

que romandran per

sempre, el caliu dels

companys reunits a taula

i el brindis perquè

la flama cremi ben

ardent any rere any.

La vida, que ens dóna

tant i també ens en

pren, ben compartida

amb qui el cor ens

guia, és or i

glòria, amor

i pau.