Cianur

Avui si. Em sento capaç de fer el pas definitiu, el que marcarà el meu destí. Hi haurà gent que patirà, ho sé, d'altres que em recordaran sempre, o potser m'oblidaran, ves a saber. He triat l'opció que penso que és la més adequada per a mi. Estic nerviós. Molt nerviós. Només espero el moment en que els meus ulls no divisin més enllà del meu propi pensament, es tornaran blancs, perduts. No sentiré res, el buit s'endinsarà per les orelles i em col·lapsarà qualsevol so que vulgui penetrar en el meu descans etern. No podré articular cap paraula, ni d'elogi, ni de dolor, ni de ràbia, res, se'm paralitzarà la boca, i amb ella la llengua, que es relaxarà i em taparà l'esòfag, impedint que pugui empassar ni el més petit glop d'aire. Però tot això ja no em farà falta. La meva ànima aconseguirà ressorgir d'aquest cos podrit per la vil humanitat, i serà llavors quan podré sentir la llibertat. El meu cos es desfarà a poc a poc i amb ell se n'anirà la malícia i la corrupció de mi, i seré purificat per sempre més, i em transportaré al regne al qual vull pertànyer.
Agafo el got amb aigua, i em prenc la pastilla de cianur. Començo a notar els primers símptomes, i realment estic espantat. És dolorós. I ràpid. Però només puc pensar en una cosa: la mort no és el final, sinó el principi.