- La vida és una carga constant?
- La vida és una farsa?
- Com et sentiries si al morir, fessis feliç a algú altre?
- La mort és una solució quan la vida no és el que esperaves?
- Cal abandonar la vida si no la pots millorar?
- Realment som amos de la nostra vida?
- Si la vida et dóna l'esquena, tu què has de donar?
Preguntes plantejades a partir del conte "L'altra vida", de Sergi Pàmies.
8 comentaris:
preguntes sinceres que jo també em qüestionava abans de llegir la història però amb més recurrència després de llegir-la...sincerament tinc una visió del suicidi que a molta gent se li escapa, però si la mort és un alliberament, pq no fer-ho?
:O interesant també.
la vida ens dóna penes...cert, però també alegries. És per aquesta segona causa (i perquè toca suposo també) que continuu endavant... per aixecar-me i menjar unes bones torrades amb melmelada, poder parlar amb aquell professor simpàtic, veure i riure amb els teus amics quotidians, veure el Messi com fa la seva diagonal, veure com es compleix algun dels teus objectius, notar si tens sort que algú t'estima, fumar-se un cigarret tranquil·lament a la finestra de la glorieta m'entres penses amb la poesia que Billy Collins fa des de la seva corresponent finestra a l'altre banda del món...
pel que fa a la mort, s'oposo que tots necessitem encara madurar més anys per entendre-la millor.
en fi sergi.. com que la meva vida escolar sí que és una farsa vaig a fer quelcom de treball, cuida't company! espero veure't aviat!!
volia dir mmm interessant... també.
però ja hi ha algú que ho ha dit...
però realment soc més partidaria de seguir endavant que d'abandonar.
i no dic que el suicidi sigui covardia, és més trobo que els que ho fan son molt valents.
pero prefereixo morir sabent que ho he fet tot per poder viure bé!
petoons
Seguint amb el dilema suicidi:
en la meva opinió tothom és lliure de fer el que vulgui, tot i qe akesta decisió a d'estar molt ben meditada (crec qe per prendre-le sincerament pots necessitar fins a un any de reflexió), per evitar fer aqesta accio nomes per problemes concrets qe si pares pensar no són re amb lo meravellosa qe és la vida.
Per altra banda (segons la meva teoria, en aqet senti: ¡Ojala cregues en alguna religio! (a poder ser la budista, o la cristiana [pro tipus ideal, amb un món superguai allà dalt al cel]), seguim amb "per altra banda" un cop mort som eternament res i si analitzeu be aquestes dues paraules (qe crec qe per la ment humana són molt difícils de captar) són molt aborrides, car qe estar aternamen sent re, vol di qe maimes seras qelcom (no sentiras), i axo es mol aborrit, axi k la conclusio daket segon apartat seria: "Viure per evitar la mort" i ja qe sa de viure, intentem qe sigui de la millor manera possible, enkara qe la recerca dakesta millor manera pugui durar tota la vida; pro es pot akabar convertint en la gracia de la nostra vida: "El sentit de la vida es buscar la felicitat, no trobar-la" (car qe sempre que aconseguim trobar qelcom qe creiem qe ens fa feliços volem més [p**a avaricia humana]).
O sento pel parrafot,
Merci sergi per obrir aqesta interesan conversa.
A) Les coses van i venen, hi han dies que els vols repetir, i dies que desitjaries que no haguessin existit mai, i d'altres que són, simplement, dies. Lo dolent es quan aquests últims arriben a ser rutina, quan ja no es un dia que no passa res que valgui la pena, si no que passen mesos, potser, fins i tot, anys. Viure sense deixar emprenta ni en tu mateix, es inútil.
B) La vida es una farsa quan creem una farsa, si no volem crear una farsa, no serà una farsa.
C) No em sentiria, estaria mort. Fora conyes, si es refereix la pregunta a si sàpigues havans de morir que faria feliç algú, primer depèn d'aquest algú, però si fos important per mi, suposo que me sentiria malament, ja que em plantejaria el dubte, de si val la pena suïcidar-se.
D) No es una solució, es sortir per la tangent. Si la vida no es com l'esperaves reinventala.
E) Els humans tenim l'estúpida tendència a sempre aspirar al màxim possible, i en depèn quins casos això està molt be, però en la majoria l'únic que fa es fer-nos infeliços, ja que no valorem bé el que tenim. T'agrada la teva vida? Bueno... podria ser millor... No ho trobo una bona resposta.
F) Realment, realment, no, ja que estem subjectes a infinites variables, però tens que intentar trobar el mínim percentatge que et permet ser lliure i explotar-lo.
G) La vida no et donarà l'esquena, la sort se la busca un. Potser es una mica cruel, i hi ha gent que està a la misèria, i potser jo ho estaré, però qui està ara mateix contestant a un qüestionari de preguntes retòriques a les tantes de la nit en comptes d'estudiar Electromagnetisme, soc jo.
Aquesta es la meva opinió, que està sotmesa a infinits canvis degut a la incidència de variables, però, més o menys es lo que penso sobre el suïcidi. Mai m'ha agradat.
Moltes gracies a la persona que tingui la santa paciència de llegir-se això, i espero que com a mínim sigui una mica amè.
què gran el sergi pàmies i quina casualitat perquè just avui m'he començat una novel·la seva que es diu sentimental, que jo d'aquest home només n'havia llegit contes. aviam què tal, de moment pinta molt bé.
un petó sergi :)
Si la vida te jode y te clava un cuchillo por la espalda, tan sólo puedes acer una cosa.
No es morir.
Das la vuelta hacia ella y le sonríes.
Cuando eres capaz de hacer esto eres más feliz.
Publica un comentari a l'entrada